Estem acostumats a escoltar el repertori sefardita interpretat des d’una perspectiva del món dels músics clàssics, amb tots els seus tics: veus impostades, músics tocant amb partitura i sense espai per a la improvisació... Aman Aman prefereix abordar-la des de l’òptica de les músiques tradicionals d’aquells països que acolliren els sefardites, que és, al cap i a la fi, la font d'on ells mateixos van beure a l’arribar de la seua diàspora. Fins i tot, en alguns casos ens hem atrevit a barrejar la música dels sefardites amb peces turques o gregues, amb les que tenen moltes semblances.

La sonoritat d' Aman Aman està basada, tal i com es pot escoltar a diverses gravacions de camp, en el so de les cordes, vents i percussions de l’orient mitjà, amb l’aportació més "actual" del violoncel, encara que interpretat a la manera de les modernes orquestres del Magrib, Turquia o Egipte.

La formació està composta per Aziz Samsaoui (qanun), Diego López (bendir, darbuka, zarb, doira i riq), Efrén López (ud, baglaman, lavta, cümbüs i tanbur), Eleni Kalimopoulou (politiki lyra), Hristos Barbas (ney i kaval), Mara Aranda (veu i bendir) i Matthieu Saglio (violoncel).

L’any 2006 publiquen el seu primer disc Aman Aman (Galileo-MC).

L'any 1492 els reis cristians Ferran d'Aragó i Isabel de Castella decretaren l'expulsió o conversió de tots els jueus espanyols que des del segle I de la nostra era habitaven la península. En uns pocs mesos partiren més de 160.000 jueus de la península i es dirigiren cap a l'Imperi Otomà, Provença, nord d'Àfrica, els estats balcànics i també Itàlia i Holanda.

Els jueus de la diàspora transmeteren als fills el seu passat espanyol medieval: els costums, la música i la llengua, i així, de generació en generació, aquestos elements anaren conservant-se fins als nostres dies.

Els cants tradicionals dels jueus sefardites eren, i encara ho són, els romanços en llengua jueu-espanyola (judezmo o haketía) a la que actualment s'anomena equivocadament “ladino”. No han quedat eixemples escrits d'aquestes músiques populars, però una gran part d'aquesta riquesa ens ha arribat per transmissió oral.

En la interpretació de la música tradicional sefardita predomina la veu femenina. Els homes que coneixen l'hebreu participen en la litúrgia sinagogal. Les dones no coneixien, en general, l'escritpura hebrea i canten en jueu-espanyol, que és la llengua diària, els cants que fan referència al cicle de la vida: naixement, creixement, casament i mort.

L'estil de vida sefardita anà fusionant-se amb el d'aquells llocs on habitaven. I així integraren noves melodies, ritmes, instruments, fórmules cadencials i ornaments al seu repertori. També paraules d'aquestes noves llengües i tot element que aprofités a la finalitat de la cançó.

A principis del segle XVIII, les colònies sefardites de l'oest i de l'est de la Mediterrània constitueixen dues cultures clarament diferenciades i independents: la de la Mediterrània oriental (Turquia, Grècia, l’antiga Iugoslàvia i Bulgària) i la de la Mediterrània occidental (clarament influïda per elements marroquins i espanyols).

Actualment la comunitat jueva a l'Estat Espanyol és d'uns 15.000 membres. A més a més hi ha milers de descendents de jueus conversos que desconeixen els seus ascendents. Conéixer i difondre aquestos cants és conéixer una part de la història del lloc que habitem i enriquir la nostra pròpia identitat humana i cultural.

Les imatges del videoclip pertanyen a una actuació en la Llotja de València el 27 d’abril de 2006. Imatges de videoaficionat.