Josep Aparicio “Apa” i Teresa Segarra són dues de les veus més destacades de les noves generacions de cantaors, amb una trajectòria de quasi 30 anys en el món del cant d’estil i un currículum extraordinari: centenars d’actuacions de ronda, concerts en festivals de tot el país, participacions en congressos de musicologia, col·laboracions en diversos discos … fins i tot han arribat a cantar en Itàlia, Malta o Japó.

L’any 1998, moguts per la seua curiositat i inquietud musical, funden La Beniterrània. Des d’aquell moment, i partint del seu coneixement profund de l’ortodòxia, s’han dedicat a reinterpretar-la, a barrejar-la amb altres estils i a transformar-la: a portar-la, en definitiva, al segle XXI. Instrumentalment afegeixen sonoritats d'altres àmbits culturals, com ara el caixó flamenc, la percussió nordafricana o el violoncel. Les lletres, que són tradicionals, de poetes valencians del segle XX, del versaor Josemi Sànchez i del mateix Apa, són interpretades a ritme de buleries, jota i fandango, cants de batre, ú, ú i dos, ú i dotze, albaes, riberenques, havaneres o cançons de bressol.

El desembre de 2004 apareix el seu primer disc, Sentiments (publicat per Cambra Records). La Beniterrània en directe està formada per uns instrumentistes de luxe: el grup Jerez-Texas al complet (el violoncelista Mattihieu Saglio, la guitarra flamenca de Ricardo Esteve i la bateria de Jesús Gimeno); el percussionista Oswaldo Jorge (membre de l’Ham de Foc) i Cristóbal Rentero (dolçaina i altres instruments de vent i corda).

El cant d’estil, amb la seua música senzilla, repetitiva i cadenciosa, les seues veus potents i virtuoses, i la seua intensitat emocional,és una de les manifestacions culturals valencianes més extraordinàries i singulars. Com tota la música tradicional té un origen incert i es poden endevinar múltiples influències que a vegades ens remunten a molts segles enrerre. Però la seua forma actual queda fixada a finals del XIX-principis del XX i des d’aleshores només ha patit lleugeres modificacions.

Estilísticament pertany a la família dels cants afandangats i està emparentat amb altres estils mediterranis de tradició oral i interpretació individual, com ara el flamenc o la jota. És una forma de cantar melismàtica, molt adornada, vocalment molt exigent i que demana una especialització important per part dels seus intèrprets, que sempre actuen en parella.

La veu està acompanyada per instruments de vent (clarinet, trombó i trompeta) i corda (guitarra i guitarró) i fins al dia d’avui ha estat interpretat per cantants semiprofessionals en forma de rondes pels carrers dels pobles valencians.

Les albaes mereixen un comentari especial, ja que és un estil estrictament valencià, acompanyat per dolçaina i tabalet. Tant en un cas com en l’altre (i aquesta és una de les seues característiques més exclusives) existeix la figura del versaor, que improvisa les lletres i li les xiuxiueja al cantaor. I encara podríem afegir la figura del llistero, persona del poble que informa al versaor sobre la persona a qui se li ha de cantar, dades que aprofita aquest últim per a composar cinc versos de set o vuit síl·labes, que normalment rimen ABABA.