La Guaita és una partida del terme de Picassent: un reduït territori situat a l’interior sud de l’Horta Sud de València. És un terreny on es barreja el regadiu i el secà. I és el topònim que ha servit a un grup de sonadors tradicionals per batejar-se i entrar en el corrent de propostes i atraccions que avui ofereix un reduït mercat on la música tradicional planta cara a altres cetacis musicals del consum.

Sonadors de la Guaita es presentava ja fa algun temps com un grup fonamentalment de ball folk. Coneguí fa vint-i-tants anys a qui actualment és un colon o nou-masover de la Guaita: Josemi Sànchez. Sembla que, des de la seua talaia, entre ànecs, ametllers, gallines, conills -i potser mentre posava menjar als gossos- va decidir telefonar uns col·legues i convocar-los per posar en marxa el grup.

Folk dur, en el millor sentit de l’expressió, és el que pot definir el so de Sonadors de la Guaita. Aquest adjectiu va ser adjudicat a Al Tall ja fa anys per algun crític. Personalment l’entenc el qualificatiu i m’identifique plenament amb la rauxa que produeix tal so. El protagonisme de la melodia és fonamental i imposa una transparència reconciliadora.

Dins el panorama dels grups que cultiven el ball folk, Sonadors de la Guaita aporten un color diferenciat. Això és conseqüència d’un dels seus plantejaments: ells es proposen treballar repertoris de la tradició valenciana, fonamentalment. I treballar-los des de l’instint sonor valencià. Això ho aconsegueixen; el resultat és que la seua música té la coloració més sud que es pot trobar en el mercat de l’ona. El seu so és naturalment més calent. I això afegeix un altre ingredient per a configurar eixe temperament de folk dur. Dur -sinònim, en aquest cas, de contundent- no significa purament potència i rotunditat: també significa emoció i calor. El sud és inevitablement emotiu.

Balleu, balleu, que el món s’acaba!

Vicent Torrent (Al Tall).
(Del llibret de presentació del disc Guaita i balla).

Discografia: Guaita i balla (Cambra Records, 2003).

Formació: Ximo Caffarena (saxo baix), Pep Juste “Mama” (dolçaines i guitarró), Daniel Miquel (flabiol i dolçaines), Josemi Sànchez (acordió diatònic i dolçaina), Rafa Solves (guitarra, guitarró i veu), Domènec (tarota, flabiol i dolçaines) i Joanra (tabal i percussions).

Les imatges del videoclip pertanyen a una actuació al Centre Artesà Tradicionàrius (Barcelona) el 26 de març de 2004.